Des de la finestra que m’ho estic mirant (programa de mà de l'estrena de "Amb les mans plenes de crits")

Des de la finestra que m’ho estic mirant

(algunes preguntes i un parell de respostes, al projecte d’escenificació de l’espectacle de creació ‘Amb les mans plenes de crits’)

Des de la finestra que m’ho estic mirant, ara veig un cel blau taronja que amenaça pluja i a sota, la ciutat de Barcelona, cada cop més envellida i autoreferenciada, cada cop menys amable i més esquerpa, cada cop més violenta. VIOLÈNCIA. (pausa llarga)

Acoto el cap i escric quatre idees incipients més que vagues, i també penso en veu alta esborranys de possibles textualitats que m’agradaria trobar en aquesta escenificació, tot i què jo no en sóc el dramaturg; navego entre idees generals i idees particulars; visualitzo escenes amb  imatges plàstiques de divers interès artístic que dibuixo amb traç de nen, dissenyo estructures dramatúrgiques, catapultes escèniques, pinto suports, ponts, autopistes i carreteres locals amb corbes interminables… i sovint em turmenten paradoxes absurdes, subordinades il·limitades, oxímorons impossibles, que si Aristòtil i/o Brecht, que si teatre compromès versus teatre complaent, que si un concert dramatitzat o un artifici teatral amb música en directe... i la trinxera i el títol de la peça. La trinxera. No està molt trillat aquest concepte? I el títol, no serà molt pretensiós?... (pausa molt curta) i tot això blanc sobre negre en una llibreta Oxford blava de 48 fulles reciclada, amb un parell d’edding 1200 i sobretot amb bolígrafs, bolígrafs diversos.

També em pregunto constantment per la forma. I no deixo de veure una sala d’assaig  petita i fosca amb uns músics entaforats assajant unes cançons amb un mestre de cerimònies. Instruments. Amplificadors. Altaveus. Cables i més cables. Endolls. Corrent elèctrica. Off/on. 1, 2, 1, 2, 3... i. I em torna a venir al cap la VIOLÈNCIA. Música per a VEUS SILENCIADES.

VIOLÈNCIA. Però com fer-ho? Necessito VERITAT damunt d’un escenari, només VERITAT, ni que sigui només una EMPREMTA de VERITAT, llavors, què faré, com ho faré?

Des de la finestra que m’ho estic mirant, em ve una última pregunta, LA PREGUNTA,  la pregunta del: Perquè he acceptat dirigir aquest espectacle? (pausa no molt llarga)

Resolc que: tot i què a dia d’avui no sé què faré ni com ho faré, tinc clar que necessito dirigir aquest espectacle perquè NO SUPORTO la VIOLÈNCIA. No suporto la violència i em DELEIX l’afabilitat, l’amabilitat, la moderació, la cordialitat, la dolçor, l’equanimitat, el respecte, l’empatia, la tendresa, la felicitat... l’ AMOR.

I de cop, decideixo dedicar-lo a meva mare, a la meva dona i a la meva filla. A elles.

novembre 2016, xavier pla